castellano  |  valencià
Ok
Inicio Ayuntamiento Servicios municipales Ciudad Actualidad Agenda Oficina virtual
FAIL (the browser should render some flash content, not this).
 
 
VIURE EN VALENCIÀ
 
Un del nostres objectius és fomentar l'ús del valencià com a llengua vehicular. Així realitzem diferents campanyes de promoció de la llengua (en aquesta secció  pots veure'n alguns exemples) i també s'encarreguem de difondre la legislació lingüística vigent perquè tots els ciutadans i ciutadanes coneguen els seus drets. De manera que no oblides visitar l'apartat sobre legislació si vols informar-t'en. A més en aquesta secció també pots conèixer la situació actual del valencià dins de la Comunitat.
 
 
Legislació Lingüística
La legislació autonòmica bàsica estableix que I'Administració ha de ser un vehicle de recuperació del valencià.
 
valencia_1
Per això, té el deure de fomentar l'ús de la llengua en totes les actuacions.
 
El valencià, lIengua pròpia i històrica nostra, és oficial en igualtat de condicions que el castellà, i així ho han de garantir la Generalitat Valenciana, els ajuntaments i la resta d' organismes públics, que tenen un compromís irrenunciable amb la defensa del patrimoni cultural de la comunitat autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià.
 
 
Conèixer els teus drets és la millor manera de poder-los exigir. Recorda i fes recordar que l' exercici dels drets lingüístics s'ha de regir pel respecte entre tots, dins de les màximes garanties democràtiques.
 
DEMANA-HO EN VALENCIÀ: ÉS EL TEU DRET
 
El valencià és llengua pròpia
Per això, a la Comunitat Valenciana tots els ciutadans tenen dret a conéixer-­lo i a usar-lo oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions amb les institucions públiques.
El valencià és la Ilengua pròpia de I'Administració valenciana, que té el compromís de fomentar-lo en tots els àmbits de la societat.
 
El valencià és llengua oficial
Això vol dir que són vàlides i tenen plena eficàcia jurídica totes les actuacions administratives realitzades en valencià al nostre àmbit territorial. Tens dret a usar-lo sempre, en qualsevol situació i davant qualsevol persona o institució:
  • A l' Ajuntament
  • A les conselleries
  • A la Delegació del Govern
  • A Hisenda
  • A la sanitat pública
  • Als tribunals i jutjats
  • A tot arreu...
 
Usa'l oralment
valencia_2
Al territori de la Comunitat Valenciana tots els ciutadans i ciutadanes tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i d'altres de caracter públic en valencià.
 
L'Administració ha de garantir que els seus empleats tinguen el coneixement suficient del valencià per atendre amb normalitat el servei que s'els encomana. Per tant, no hi poden exigir-te cap tipus de traducció o canvi de Ilengua.
 
Usa'l per escrit
Com ja saps, tenen eficàcia jurídica tots els documents redactats en valencià per les administracions públiques en les seues activitats.
 
Més encara, I'Administració pot enviar-te en valencià tots els documents públics. Fes-ho constar, perquè t'empara la Ilei. Això no ha d'originar demores, retards ni discriminacions en les actuacions administratives.
 
Si t'adreces directament en valencià a l' Administració, el procediment s'ha de tramitar en la Ilengua que tu has triat.
 
Normativa­
 

1. El valencià, llengua pròpia i oficial

1.a) El valencià és llengua oficial

D’acord amb la Constitució (article 3) i l’Estatut d’Autonomia (article 7), el valencià és llengua oficial. Per tant, podem usar-lo sempre, en qualsevol situació i davant qualsevol persona, entitat o institució.

1.b) El valencià és llengua pròpia

El valencià, a més d'oficial, és la llengua pròpia dels valencians, segons el mateix Estatut d'Autonomia (article 7) i la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (article 2n). Podem demanar que, en conseqüència, siga la llengua normal de l'administració. És a dir, aquella en què s'han de desenvolupar totes les seues activitats. 

  


2. Toponímia i senyalització

L'article 15 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià disposa: 1. Correspon al Consell de la Generalitat Valenciana, d’acord amb els procediments legals establerts, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, accidents geogràfics, vies de comunicació interurbanes i topònims de la Comunitat Valenciana. El nom de les vies urbanes serà determinat pels ajuntaments corresponents.

2. Les denominacions adoptades pel Consell, d’acord amb el que es disposa al número anterior, seran les legals a tots els efectes i es procedirà a la retolació pública acordada en la forma en què reglamentàriament es determine, amb el respecte degut a les normes internacionals subscrites per l’Estat en aquesta matèria.

3. Els municipis que tinguen denominació en les dues llengües de la Comunitat faran constar el seu nom en ambdues.

4. Les denominacions adoptades pel Consell, d’acord amb l’apartat 1, i, en la mesura que ho permeta el nom oficial, es retolaran en les dues llengües oficials.

Cal matisar que els noms dels municipis i dels nuclis de població, d'acord amb els articles 14 i 47 LBRL i el Decret del Consell 58/1992, que és on s'estableix el procediment, els ha d'aprovar el Consell a proposta del Ple de la Corporació, que és la que ha d'aprovar la denominació amb una majoria qualificada de 2/3 dels membres de fet de la corporació.

L’article primer del Decret 145/1986, de 24 de novembre, estableix:

Es retolarà en valencià la senyalització de les autopistes, les carreteres, els camins, les estacions ferroviàries i d’autobusos, els ports comercials, els de refugi i els esportius, de les dependències i els serveis d’interés públic que depenen de la Generalitat Valenciana, de les entitats locals radicades a la Comunitat Valenciana i dels serveis que aquestes gestionen per concessió, a més de la retolació també en castellà quan pertocarà.

(…)

L’Ordre d’1 de desembre de 1993, de la Conselleria d’Educació i Ciència, sobre l’ús de les llengües oficials en la toponímia, en la senyalització de les vies de comunicació i en la retolació dels serveis públics en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana preveu: Primer

1. El criteri general de l’ús de les llengües oficials a la Comunitat Valenciana en la senyalització de vies i serveis públics, atendrà al predomini lingüístic establert en el títol cinquè de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.

2. En els casos en què, per manament legal, es requeresca la senyalització en les dues llengües, es donarà prioritat a una o altra llengua segons el predomini lingüístic del territori en què s’ubique el senyal.

Segon

1. Els topònims i la designació genèrica que els acompanya s’hauran d’usar, qualsevol que siga la llengua emprada en la resta d’elements informatius, en la llengua de predomini lingüístic de la zona a què pertany el topònim.

2. Pel que fa als noms d’elements que s’estenguen per les dues zones de predomini lingüístic i tinguen nom en les dues llengües, s’usaran en valencià en el territori de predomini lingüístic valencià i en castellà en el territori de predomini lingüístic castellà.

(…)

Quart

1. La retolació del nom dels òrgans de l’administració de la Generalitat Valenciana i dels òrgans que en depenen ha de ser en valencià.

2. La retolació informativa i de les dependències en centres i serveis de l’administració autonòmica haurà de ser en valencià. (…)

Cinquè

La retolació interior de les dependències administratives dels ens locals haurà de ser almenys en valencià als territoris de predomini lingüístic valencià (…)

 


3. Ús del valencià en les relacions dels ciutadans amb l'Administració

Qualsevol administració radicada al territori valencià (local, autonòmica, central, etc.) ha d'atendre en valencià, sense necessitat de traducció per part de la persona interessada.

La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià, estableix:

Article 9é

1. Seran vàlides i amb plena eficàcia jurídica totes les actuacions administratives realitzades en valencià a l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana.

2. Tindran eficàcia jurídica els documents redactats en valencià, en els quals es manifeste l’activitat administrativa, així com els impresos i formularis emprats per les administracions públiques en llur actuació.

Article 10

Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.

D’acord amb l’article 11, en les actuacions administratives iniciades en valencià a instància de part, l’Administració actuant haurà de comunicar-los tot allò que els afecte en valencià. De la mateixa manera, qualsevol que siga la llengua oficial usada als expedients iniciats d’ofici, les comunicacions i altres actuacions es faran en valencià quan ho indiquen els interessats.

D’altra banda, l’article 36.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, estableix:

(…) els interessats que es dirigesquen als òrgans de l’Administració General de l’Estat amb seu en el territori d’una comunitat autònoma podran utilitzar també la llengua que hi siga cooficial. En aquest cas, el procediment es tramitarà en la llengua elegida per l’interessat (…) Com a ciutadans, tenim el dret que qualsevol comunicació es faça en la nostra llengua. Açò s’aplica a totes les administracions, sense cap excepció, i no només les d'ací (ajuntaments, diputacions i Generalitat). S'hi inclou, sense cap distinció, la de l'estat, en totes les seues facetes: la delegació del govern central, els ministeris amb les seues delegacions, hisenda, tribunals i jutjats, registres públics, policia, guàrdia civil i exèrcit. Per tant, podem demanar a les administracions que la nostra relació amb ella siga sempre en valencià. És convenient, en aquest cas, enviar sol·licituds a totes les administracions, fent la indicació, a més, que si no és en aquesta llengua no atendrem les seues comunicacions.

Cap administració radicada al territori valencià ni els seus funcionaris no poden demanar traducció oral o escrita d'allò que expressem en valencià. Si l'escrit que presentem ha de tenir efectes fora del nostre àmbit lingüístic, ha de ser la mateixa administració la qui farà la traducció d'ofici, és a dir, pels seus propis mitjans i com a afer intern. L'administració ací no pot fer valer l’argument del deure constitucional d'usar el castellà. El deure només fa referència al coneixement, no a l'ús.

Cal ressaltar, en aquest punt, la modificació que s'ha fet de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú. La Llei 4/1999, de 13 de gener, n'ha modificat l'article 36, referent a la llengua del procediment. Els apartats modificats són el 2 i el 3. Ara, la darrera frase de l'apartat 3 s'adiu amb el fet que el valencià i el basc són oficials en més d'una comunitat autònoma i, per tant, ja no cal la traducció que exigia l'article abans quan un escrit traspassava els límits autonòmics i que ignorava completament el fet que una llengua pogués ser oficial en més d'una comunitat autònoma:

L’Administració pública instructora haurà de traduir al castellà els documents, expedients o parts d’aquests que hagen de tenir efecte fora del territori de la comunitat autònoma i els documents adreçats als interessats que així ho sol·liciten expressament. Si hagués de tenir efecte en el territori d’una comunitat autònoma on siga cooficial aquesta mateixa llengua distinta del castellà, no en caldrà la traducció.

 


4. El requisit lingüístic en l'accés a la funció pública i la perfilació dels llocs de treball

L'exigència d'un requisit lingüístic per a accedir a la funció pública –siga del tipus que siga i, per tant, inclosa la local– és totalment adequada i no contradiu l'ordenament jurídic vigent.

4.a) Legislació estatal

La Llei 30/1984, de 2 d'agost, de Mesures (Urgents) per a la Reforma de la Funció Pública, estableix en l'article 19.1:

En les convocatòries per a l'accés a la funció pública, les administracions públiques, en el respectiu àmbit de llurs competències, hauran de preveure la selecció de funcionaris degudament capacitats per a cobrir els llocs de treball a les comunitats autònomes que gaudesquen de dues llengües oficials.
Cal assenyalar que aquest precepte és declarat legislació bàsica i, per tant, aplicable al personal de totes les administracions públiques.

Per tant, tota administració pública, en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials, té l'obligació –i no solament la facultat, que també la posseeix– de seleccionar funcionaris que estiguen qualificats en l'ús d'aquestes llengües. Cap norma autonòmica o d'altra administració pública no pot contradir aquest manament.

  

4.b) Legislació autonòmica

Al País Valencià hi ha dues normes amb rang legal que regulen el coneixement de les llengües oficials per part del funcionaris. Aquestes lleis són la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i el Text refós de la Llei de la Funció Pública Valenciana (LFPV).

1. Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià

L'article 30.2 de la LUEV fa la mateixa previsió de coneixement del valencià per als aspirants a accedir a la funció pública que conté la normativa estatal:

A les bases de convocatòria per a l'accés a càrrecs, ocupacions i funcions públiques, la Generalitat Valenciana i les corporacions locals, en l'àmbit de les seues respectives competències, valoraran el coneixement del valencià per tal que puguen realitzar-se les funcions públiques d'acord amb els principis d'ús del valencià prevists en aquesta Llei.
Conseqüències directes d'aquest article són que:
  1. Les administracions públiques valencianes estan obligades a preveure la valoració dels coneixements de valencià dels aspirants a funcionaris en les bases de convocatòria d'accés a les funcions públiques, tal com feia l'article 19.1 de la Llei 30/1984.
  2. Aquesta valoració dels coneixements de valencià prevista en les bases de convocatòria per a l'accés a la funció pública –bé siguen oposicions, bé concursos– ha de garantir que es puguen realitzar les funcions públiques "d'acord amb els principis d'ús del valencià"; en definitiva, que es puguen fer en valencià. Així doncs, en la selecció de personal per a l'exercici de les funcions públiques ha de quedar exclosa tota aquella persona que no haja acreditat el coneixement de la llengua pròpia dels valencians i que no posseesca un nivell suficient per a desplegar-hi les dites funcions.
Per acabar amb les previsions lingüístiques de la LUEV en relació a la selecció de personal cal esmentar també l'article 16:
Les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l'Administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat.
2. Llei de la Funció Pública Valenciana

L'article 9.4 de la LFPV preveu que:

Els qui superen les proves selectives acreditaran els seus coneixements de valencià mitjançant la presentació dels certificats, diplomes o títols que hagen sigut homologats per la Generalitat Valenciana, o si escau, fent un exercici específic. Els qui no puguen acreditar els esmentats coneixements quedaran compromesos a la realització dels cursos de perfeccionament que amb aquesta finalitat organitze la Generalitat Valenciana.
I l'article 53.2 assenyala:
Especialment, i conformement amb l'article 29 de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, s'organitzaran els cursos específics per al personal funcionari de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana que no puguen acreditar, una vegada superades les proves d'accés, els coneixements del valencià mitjançant la presentació dels certificats i títols homologats per la Generalitat Valenciana.
Podem apreciar, doncs, que la LFPV no està regulant la previsió dels coneixements de la llengua pròpia en les convocatòries dels processos selectius sinó en un moment posterior, una vegada superades les proves selectives i en vistes a realitzar els cursos de perfeccionament que pertoquen.

De cap manera es pot entendre que els articles anteriors substitueixen els manaments de l'article 19.1 de la Llei 30/1984 ni de l'article 30.2 de la LUEV. La LFPV no pot contradir el que estableix la Llei 30/1984, ja que es tracta de legislació bàsica estatal. D'altra banda, no contradiu l'article 30.2 de la LUEV perquè regula moments diferents de la vida funcionarial: aquesta, les proves selectives, i l'altra, l'acreditació de coneixements una vegada superades les proves selectives per a avaluar la necessitat de perfeccionament professional. Congruentment amb aquesta interpretació, l'article 53.2 de la LFPV es troba dins del capítol IV que regula la formació i el perfeccionament del funcionari de carrera i, a més, esmenta expressament que desplega l'article 29 de la LUEV que regula l'ensenyament del valencià als funcionaris i empleats públics.

  

4.c) Constitucionalitat de les normes i jurisprudència

1. Constitucionalitat de les normes citades

Cap article de la LUEV ni l'article 19.1 de la Llei 30/1984 no han estat mai declarats inconstitucionals pel Tribunal Constitucional.

Així mateix, la sentència del Tribunal Constitucional 46/1991, de 28 de febrer de 1991, referida a l'article 34 de la Llei de la Funció Pública Catalana, ha reforçat la idea de l'estricta constitucionalitat dels preceptes esmentats més amunt. Aquest article estableix que "en el procés selectiu haurà d'acreditar-se el coneixement de la llengua catalana en la seva expressió oral i escrita" i ha estat declarat plenament constitucional.

2. Principi d'eficàcia de l'actuació administrativa

La sentència del Tribunal Constitucional 46/1991 entengué que l'acreditació de coneixements lingüístics per a accedir a les administracions públiques on hi ha més d'una llengua oficial:

és un requisit justificat i equitatiu també en funció de la pròpia eficàcia de l'Administració autònoma (art. 103.1 CE) per la qual cosa resulta constitucionalment lícit exigir, en tot cas, un cert nivell de coneixement de la llengua catalana, que resulta imprescindible perquè el funcionari puga exercir adequadament el seu treball en l'Administració autonòmica.
3. Jurisprudència respecte de funcionaris no docents

La sentència 46/91 del Tribunal Constitucional, a la qual es fa àmplia referència més amunt, és la més aclaridora. De tota manera, abans que es dictés aquesta sentència, el TS ja havia admès que les administracions públiques radicades en territoris de doble oficialitat lingüística puguen exigir el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma amb un exercici obligatori i eliminatori dins dels que es despleguen en una oposició. Així, la sentència de 22 de gener de 1991, afirma que

l'exigència del coneixement del basc en un lloc de conserge (...) no comporta una discriminació arbitrària i irraonable, sinó un lícit estímul per al bilingüisme que encaixa en la doctrina mantinguda en la sentència del Tribunal Constitucional de 26 de juny de 1986.
I, igualment, la sentència de 8 de juliol de 1991, en la qual es troba ajustat a dret que en les bases per a la provisió d'una plaça d'auxiliar químic administratiu un dels exercicis de la fase d'oposició siga de coneixement del basc amb caràcter obligatori i eliminatori.

Així ho ha mantingut aquest Tribunal en altres sentències més recents, com ara la STS de 18/4/1995 (conformitat a dret de l'exigència de gallec en una oposició de policia municipal) la STS 20/3/1998 (Ajuntament de Barañaín), STS 8/03/1999 (Ajuntament de Zaldíbar) o la darrera i més clara, la de 26 de gener de 2000 sobre les ordenances municipals de Lekeito (Biscaia) que estableixen:

els funcionaris que contracte en el futur l'Ajuntament de Lekeitio hauran d'estar capacitats per dur a terme la seua activitat en euskera
de forma que per tal d'accedir a un lloc de treball
siga com a funcionari o com a contractat laboral, serà imprescindible acreditar les exigències lingüístiques corresponents al lloc, i es declararà deserta la plaça corresponent si no hi hagués cap persona que complís els requisits lingüístics exigits.
Doncs bé, el Suprem considera ajustada a la legalitat aquesta ordenança, atès que el coneixement de la llengua pròpia pot ser considerat excloent a l'hora de convocar una plaça de personal contractat o funcionari, amb l'única limitació que el nivell que s'exigesca siga proporcionat i que la plaça estiga vinculada a la utilització pels administrats de les llengües pròpies.

 

4.d) Conclusions

1) Les administracions públiques tenen la facultat de seleccionar personal que tinga un nivell de coneixements de valencià apropiat per a la funció que hi exercirà, com ha manifestat en diverses ocasions el Tribunal Constitucional.

2) A més que és lícit demanar coneixements lingüístics de valencià en les convocatòries per a l'accés a la funció pública, de la legislació estatal i autonòmica vigent es desprèn que tota convocatòria de places haurà de preveure necessàriament el coneixement del valencià per a poder accedir-hi. Per tant, infringeix la legislació vigent qualsevol convocatòria de places destinades a una administració pública de les comunitats autònomes amb llengua pròpia que no preveja en les bases de convocatòria que el personal que hi accedeix té els coneixements suficients d'aqueixa llengua per a exercir el servei públic.

3) Cap dels articles de la Llei 30/1984 ni de la LUEV citats en aquest informe no han estat declarats anticonstitucionals per l'alt tribunal. Ans al contrari, el Tribunal Constitucional ha ratificat un article anàleg de la Llei de la Funció Pública Catalana com a perfectament constitucional.

4) La solució, adoptada per algunes administracions, de demanar als aspirants un determinat coneixement de valencià, o si no en tenen, el compromís d'adquirir-lo, no compleixen el manament esmentat. En primer lloc, perquè l'exigència legal no demana compromisos, sinó el coneixement efectiu lingüístic que garantesca l'atenció del servei públic. D'una altra banda, perquè el treballador en qüestió no pot desplegar en el moment d'accedir a l'administració les tasques en una de les dues llengües oficials; a més a més, la pròpia. I, finalment, perquè no es preveu cap conseqüència per al cas que aquest compromís adquirit no es complesca, cosa que converteix aquest precepte en una norma de compliment gairebé nul.

  


5. Normalització de noms i cognoms

5.a) Valencianització dels noms

  1. Podem posar el nom en valencià arreu de l'estat espanyol


    Fins al 1977, a l'estat espanyol estava prohibit inscriure en el Registre Civil cap persona que no tingués el nom en castellà. Amb la publicació de la Llei 17/1977, de 4 de gener, es va admetre la inscripció dels noms en qualsevol de les llengües de l'estat. Una modificació posterior, la Llei 20/1994, de 6 de juliol, ha establert que es pot posar qualsevol nom en qualsevol llengua del món, tret dels casos de noms "que objectivament perjudiquen la persona, com també els diminutius o variants familiars i col·loquials que no hagen assolit substantivitat, els que facen confusa la identificació i els que induesquen en conjunt a error pel que fa al sexe". És a dir, en l'actualitat és perfectament possible atorgar el nom en valencià, o en qualsevol llengua, a un nadó. Aquest dret no es limita pas a les comunitats autònomes que tenen el valencià com a llengua oficial, sinó que s'estén a tot l'estat.

  2. Com valencianitzar-se el nom


    El que hem exposat fins ací es refereix als nounats a qui cal posar nom, perquè encara no en tenen. Però què ocorre amb les persones que ja estan inscrites i que desitgen adaptar-se el nom al valencià?

    La nova modificació de l'art. 54 de la Llei del Registre Civil, feta darrerament per la Llei 40/1999, de 5 de novembre, estableix que:

    A petició de l'interessat o del seu representant legal, l'encarregat del Registre li ha de substituir el nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles.
    I el Reial Decret 193/2000 d'11 de febrer, que modifica alguns articles del Reglament del Registre Civil afirma que:
    Art. 192: La substitució del nom propi pel seu equivalent onomàstic en qualsevol de les llengües espanyoles requerirà, si no fos notori, que s'acredite pels mitjans oportuns aquesta equivalència i la grafia correcta del nom sol·licitat.
    En principi no hi ha d'haver cap problema, però si n'hi ha en algun nom estrany o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d'Onomàstica de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat.
     
  3. Com canviar-se el nom per un altre de diferent
El mer desig de tenir un nom amb què ens sentim còmodes i identificats no és argument suficient des d'un punt de vista legal perquè se'ns admeta el canvi. Cal demostrar que en la nostra vida quotidiana som realment coneguts amb aqueix nom a què aspirem i que volem regularitzar la situació de discrepància entre el nostre nom oficial i el que la gent i nosaltres mateixos ens donem de fet (art. 209.4 Reglament Registre Civil).

Per això, haurem d'aportar una sèrie de documents que acrediten l'ús normal del nom que volem adquirir: adreces de subscripcions, certificats diversos, targetes de crèdit o de viatge, receptes mèdiques, articles, llibres o obres artístiques de què siguem autors, etc.

Una vegada que disposem de cinc o sis exemplars d'aquest tipus de documents, podrem demanar el canvi de nom al jutge encarregat del Registre Civil on es troba la nostra partida de naixement.

5.b) Normalització dels cognoms amb grafies dialectals o/i castellanitzades

Juntament amb el nom, també podem anostrar-nos els cognoms de diverses maneres: regularitzant-nos la forma, si no respon a la norma ortogràfica valenciana; lligant els dos cognoms mitjançant una i copulativa; traduint-los, si provenen d'altres llengües; fixant-los segons l'ordenació matern (primer) i patern (segon), etc. De tot això, en parlem a continuació.

Hem de vèncer el prejudici segons el qual la forma actual dels cognoms és sagrada i inalterable, perquè aquesta convicció no té cap fonament històric, jurídic ni social. Molts dels nostres cognoms han estat deformats per interferències d'altres llengües (castellà, francès, italià), per grafies dialectals o, sovint, per les dues coses alhora. Això fa que induesquen pronunciacions errònies o que desfiguren als nostres ulls el seu significat originari i, fins i tot, la seua condició de llinatges valencians. Per exemple: qui reconeix (i, doncs, pronuncia com cal) en les formes Puchades o Puchadas, castellanitzades, el valencià Pujades? Quina pronúncia imposen als parlants valencians grafies com Carreras o Farré? Els reconeixen com a propis, com sí que els reconeixerien en la forma Carreres o Ferrer?

Les errades en l'escriptura dels cognoms es fixen a la fi del segle passat, quan es regularitza la inscripció en els registres civils, ocupats per funcionaris castellans o castellanitzats i normalment analfabets en valencià. Seria, per tant, un greu error donar validesa a un procediment viciat des del principi, per la simple raó que ja està fet i que es considera inamovible.

La legislació espanyola ja preveia (article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil) la normalització del cognoms. Ara, però, amb les modificacions de la Llei i del Reglament del Registre Civil és més senzill. Mirem-ho:

Art. 55 LRC (darrer apartat): L'encarregat del Registre, a petició de l'interessat o del seu representant legal, ha de procedir a regularitzar ortogràficament els cognoms quan la forma inscrita en el Registre no s'adeqüi a la gramatical i a la fonètica de la llengua espanyola corresponent.
Art. 198 RRC: El mateix règim (o siga, la simple declaració davant l'encarregat del Registre) regeix per a la regularització ortogràfica dels cognoms per adequar-los a la gramàtica i la fonètica de la llengua espanyola corresponent. Quan no fos un fet notori, haurà d'acreditar-se pels mitjans oportuns que el cognom pertany a una llengua vernacla i la seua grafia exacta en aquest idioma.
Com hem dit per als noms, en principi no hi ha d'haver cap problema, però si n'hi ha en algun cognom estrany, o algun registrador posa impediments, es pot demanar un informe a la Secció d'Onomàstica de la Direcció General de Política Lingüística.

 

5.c) Adaptació i traducció de cognoms d’altres llengües

Més amunt al·ludíem a l'article 206, paràgraf primer, del Reglament del Registre Civil, com el text legal que permetia la regularització de cognoms segons la forma valenciana actual. Més encara: el text fa referència expressa a la possibilitat de "traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles", entre les quals, segons la terminologia constitucional espanyola, cal entendre el valencià. El paràgraf de l'article citat diu literalment:

Els canvis [de noms i cognoms] poden consistir en segregació de paraules, agregació, transposició o supressió de lletres o accents, supressió d'articles o partícules, traducció o adaptació gràfica o fonètica a les llengües espanyoles, i en substitució, anteposició o agregació d'altres noms o cognoms o part de cognoms o altres d'anàlegs, dins els límits legals.
És així que podem, si ho desitgem, adaptar-nos gràficament, fonèticament i fins i tot traduir-nos llinatges d'origen no valencià. Per a això, es requereix un expedient previ del jutge encarregat del Registre Civil.

 

5.d) Inserció de la i copulativa entre cognoms

En onomàstica valenciana, ha esdevingut tradició d'intercalar entre els dos cognoms una i copulativa, segons la fórmula Valor i Vives. Això, però, igual com passava amb els noms valencians, estava prohibit per la legislació espanyola. Després d'una sèrie de recursos contra el Ministeri de Justícia espanyol s'han aconseguit pronunciaments favorables a aquest ús des de la mateixa Direcció General dels Registres i del Notariat (Resolució de 20 d'octubre de 1987), del Tribunal Suprem (Sentència de 26 de gener de 1993) i del Tribunal Constitucional (Interlocutòria de 25 d'octubre de 1993). És, per tant, legalment possible de lligar els dos cognoms amb una i copulativa, i així ho podem exigir en qualsevol document que se'ns expedesca –document d'identitat, passaport, permís de conducció, número d'identificació fiscal (NIF), cartilla de la Seguretat Social, llibre de família, carnets d'universitats o instituts, qualsevol tipus de targetes, etc.

  

5.e) Ordre dels cognoms

Cal recordar que actualment hi ha la possibilitat de triar l'ordre dels cognoms que s'atorguen a un nadó a l'hora de la inscripció en el Registre Civil. És a dir, podrà figurar en primer lloc tant el cognom de la mare com el del pare, simplement amb la necessitat que la resta de fills d'aquesta parella hauran de portar els cognoms en el mateix ordre.

Art. 109 CC: Si la filiació està determinada per les dues línies, el pare i la mare, de comú acord, poden decidir l'ordre de transmissió del seu primer cognom respectiu, abans de la inscripció registral. Si no exercita aquesta opció, regeix el que disposa la Llei. L'ordre de cognoms inscrits per al fill més gran regeix en les inscripcions de naixements posteriors dels seus germans del mateix vincle.
A més, el RD 193/2000 que modifica el RRC estableix en la disposició transitòria que:
Si al moment d'entrar en vigor la Llei 40/1999, de 5 de novembre, els pares tinguessen fills menors d'edat d'un mateix vincle podran, de comú acord, decidir l'anteposició del cognom matern per a tots els germans. Si aquests fills menors d'edat haguessen complert els dotze anys, l'alteració de l'ordre dels seus cognoms requerirà la seua audiència i l'aprovació en expedient registral de la competència del Ministeri de Justícia.
Així mateix, el CC i ja també la LRC preveuen que els fills, en assolir la majoria d'edat, poden sol·licitar que s'altere l'ordre dels seus cognoms.
Art 109 CC: El fill en arribar a la majoria d'edat, pot sol·licitar que s'altere l'ordre dels cognoms.
Art. 55 LRC: Assolida la majoria d'edat, es pot sol·licitar l'alteració de l'ordre dels cognoms.
El procediment per fer-ho és la simple declaració davant l'encarregat del Registre Civil. Així ho afirma l'art. 198 del RRC:
La inversió de cognoms dels majors d'edat podrà formalitzar-se mitjançant simple declaració davant l'encarregat del Registre Civil del domicili i no té efecte mentre no s'inscriga.

 

5.f) Els canvis de nom i cognom no causen problemes legals d'identitat

Hem de deixar ben clara una qüestió que atemoreix molta gent i que dificulta el procés de normalització lingüística en tot allò referent als noms i als cognoms. Que ens valencianitzem el nom o que ens el canviem, o que regularitzem grafies dels cognoms, en la mesura que ho fem d'acord amb el Registre Civil, no origina cap problema a l'hora del reconeixement de la identitat personal.

Per la mateixa raó, no pot afectar tampoc documents redactats amb anterioritat, siguen aquests públics (com escriptures públiques de propietats, comptes corrents o d'estalvi, cotitzacions a la Seguretat Social, etc.) o privats (contractes de compravenda, de lloguer, d'assegurances, etc.). Ni molt menys pot originar problemes de reconeixement de parentiu, encara que, quant a la forma, hàgem passat a tenir cognoms lleugerament diferents dels dels nostres parents: res de tot això no interfereix a l'hora de la successió –herència– o de donacions entre pares i fills, etc.

  


Font principal:

ESTEVE, Alfons "La difusió dels drets lingüístics al país valencià", comunicació presentada en les II Jornades sobre Normalització Lingüística, Universitat Jaume I, 27 d’abril de 2001.

 
Promoció
La programació i realització de campanyes municipals de sensibilització i promoció de l’ús del valencià i de la normalització lingüística. Realització d’activitats que fomenten el seu ús en àmbits específics com el dels esports, comerç, joventut, temps lliure, associacions ciutadanes, etc. Un dels objectius generals és el treball amb les entitats per tal de fer crèixer els espais de relació i aconseguir que les activitats es desenvolupen en valencià. Per això l’Oficina ha de mantindre una presència permanent als barris i a les entitats que hi puga haver i consolidar un grup d’organitzacions implicades en el propi procés de normalització i en el seu entorn.

 



Participar en valenciano
Annex de preguntes del joc de l'Oca
Auca
Automoció
Bases ajudes promoció ús valencià empreses...
Benvingut
Bosses
Carn
Carta de Reis
Dolç i Salat
Frutes i Verdures
Lèxic d'Informàtica
Lèxic de música
Manteniment dades bancàries
Objectius Joc de l'Oca
Peixateries
Poseu-lil Xics
Poseu-lil Xiques
Primeres Paraules
Rebaixes
Regles del joc de l'Oca
Sol·licitud d'empresses
Sol·lictud d'associacions
Joc de l'Oca

Ajuntament de Moncada
Ayuntamiento de Moncada, C/ Mayor nº 63, 46.113 (Valencia) - Tel: 961 390 716 - Fax: 961 395 663 - email: info@moncada.es