castellano  |  valencià
Ok
Inicio Ayuntamiento Servicios municipales Ciudad Actualidad Agenda Oficina virtual
FAIL (the browser should render some flash content, not this).
 
 
HISTÒRIA DE MONCADA
 
 
Moncada: Ressenya geogràfica i històrica
 
LA TERRA I L'HOME
 
Situada en el límit interior de I'Horta Nord valenciana, la ciutat de Moncada constitueix una de les poblacions més dinàmiques i, potser també -pel seu passat i pel seu present-, una de les més importants d'aquesta comarca, Nogensmenys, el terme municipal de Moncada (15,6 Km2 d'extensió), emmarcat pels d'Alfara del Patriarca, Foios, Museros, València (Massarojos), Bétera i Naquera, no és totalment hortolà en I'estricte sentit de I'expressió.  Ans al contrari, solament una quarta part d'aquest terme s'identifica com a tal, en quant  forma part de la plana costera al·luvial, de sedimentació quaternària i actual. Una plana que és resultat del terrateig ocasionat pels corrents d'aigua interiors -Carraixet, Túria- que han reblit,  suavitzant-Io, part del gran oval del golf de València. La resta del territori, la situada a Ponent i Nord, més elevada i accidentada, correspon a formacions terciàries on domina el calcari miocènic i pontiense. Este bloc de terres se continua fins a Bétera i Paterna, per a marcar tot ell la perifèrica occidental de I' Horta; més enllà, la serra naquerana de plegament alpídic i domini del calcari i arenisca roja, tanca el conjunt de l'Horta. Així doncs, el relleu moncadí presenta un doble aspecte, expressat en dos franges territorials clarament diferenciades: la situada al SE, més reduïda i propera al mar; constitueix l‘horta, zona de regadiu tradicional fecundada per les aigües de la séquia Reial; la més interior, a l’Oest i Nord, i que assoleix la cota màxima en el Tos PeIat, integra el no menys tradicional secà, on, fins avançat el present segle, dominaven àmpliament els cultius propis de I'àrea seca mediterrània: oIivera, vinya, ametllers, garrofera, Avui totes aquestes terres -IIevat de les ocupades pels nombrosos nuclis residencials- han quedat envaïdes peI taronger, cosa que també ha succeït en tota la zona de I'horta, fins constituir un monocultiu en el conjunt del terme.
 
El clima moncadí -no caldria dir-ho- és el propi de tot indret mediterrani en la seua expressió més pura: estius lIargs, secs i càlids; hiverns curts, benignes escassament humits, i no són infreqüents temperatures per davall de 0º, que poden afectar greument les coIlites (la de taronja, principalment). Les estacions intermèdies són moderadament plujoses, amb pluges que, per la seua torrencialitat i violència, poden ser devastadores, acció en la qual han contribuït més d'una vegada les avingudes del normalment dormit barranc de Carraixet.
Quant a la població, la de Moncada s’ha quintuplicat lIarg del segle -3.551 habitants el 1900 i 17.733 el 1986- i sols en els darrers anys s'ha doblat sobradament. La immi­gració és la causa principal del boom demogràfic de Moncada, fins al punt que el 50% dels residents a la nostra ciutat han nascut fora, i d'ells la meitat en altres comunitats, essent Castella-La Manxa, Andalusia, Aragó i Extremadura que aporten els majors efectius humans.
 
Paral·lelament als canvis demogràfics en certa manera com a causa d'ells, les activitats econòmiques I el mateix paisatge urba han sofert una gran mutació: Indústries noves -metall, tèxtil, línia blanca, plàstics, mobles-, establiments comercials i tallers de tots tipus, centres d'ensenyament i d'investigació agrària, amb la millora i abundància de vies i mitjans de comunicació, han convertit Moncada, considerada fins pocs anys com una població agrària, en una ciutat on els sectors industrial i de serveis dominen àmpliament dins la població activa, en la qual el sector agrari sols representa avui el 10 %.
Nous barris, carrers, amples avingudes i grans blocs de vivendes                           -d'arquitectura no sempre acertada-, espais verds i complexos esportius, van substituint la fisonomia urbana típica dels pobles de l'Horta valenciana, per a     donar-li més impersonal, propi de totes les poblacions en forta expansió.
És ara quan de veritat el nom oficial de ciutat -donat a la nostra població el 7 de febrer de 1928, “por el creciente desarollo de su agricultura, industria y comercio"- està plenament justificant, tant per les funcions que desenvolupa com peI seu aspecte urbà.
 
RESUM HlSTÒRIC
 
Moncada és un poble, si no de densa, sí de dilatada història. Tostemps, a pesar de les lIacunes documentals que d'ella tenim, ha ocupat un lloc important en la vida del país i de la comarca a la qual pertany.
Una primera etapa d'aquesta història comença amb la fundació, en el turó denominat Tos Pelat, d'un poblat lbèric. Possiblement, els antecedents, difícils  de confirmar, d'aquest poblat es remunten a I'època del Bronze Valencià -II mil·leni a, C-, però pels vestigis trobats sols podem assegurar la seua existencia a partir del segle V a. C. Allò ben cert és que l'expoliació i deterioració d'aquest jaciment han eliminat tota possibilitat de reconstrucció "in situ" de la Moncada lbèrica primitiva. El lIogaret del Tos Pelat, poblat per gent de la mateixa ètnia lbèrica que ocupava el litoral de la Mediterrània occidental, potser fou destruit o desaparegué en les guerres d'Aníbal on en les posteriors sertorianes (s. I a. C.), o potser fou traslladat a un altre punt. Tampoc seria estrany a aquest fet els llargs anys de pau octaviana i  l'intens procés de romanització que afectà tot el nostre territori, fent inútil aquell emplaçament.
 
Acabat el període lbèric, I'etapa romana, amb reconeguts vestigis a Moncada -Pouaig, Paretetes dels Moros, etc.-, ens mostra la continuïtat del poblament i la intensa explotació del territori moncadí a través de la presència d'importants viles romanes. No obstant això, de I'antiguitat de Moncada no tenim cap referència documental escrita. Sols les pedres, abundants restes ceràmics, alguns utensilis, làpides o mosaics -com el famós de les Nou Muses. meravella de l’art suntuari romà- ens donen testimoni de la vida I riquesa en este racó del País i de I'Horta.
 
Una segona etapa de la vida de Moncada és aquella que comprén la València islàmica medieval, fins concloure el procés de la conquesta cristiana i I'assentament a Moncada d'una població estable, mitjançant la carta pobla de 1248. Dins d'aquesta singladura històrica, el període precristià. quant a Moncada, ofereix les mateixes mancances documentals escrites de l'etapa anterior, faltant, inclús, d'altres vestigis materials.. Pel coneixement que tenim de llocs millor estudiats podem suposar que el territori de Moncada estaria ocupat per menudes col·lectivitats musulmanes d'ascendència majoritàriament hispano-romana. L'agricultura, amb el perfeccionament de les tècniques de regadiu, ja conegudes pels romans, i la Introducció de nous conrreus, constituiria la base economia principal d'aquelles comunitats. La població, dispersa o agrupada, s'integrava en circumcripcions menors, dependents d'altres adminstrativament majors. El terme aIqueria, que en la documentació de la conquesta s'aplica a Moncada, en I'època Islàmica servia per a designar tant un caseriu com un districte administratiu, els pobladors del qual trobaven en el centre fortificat, torre o castell del districte abric i defensa en els moments d'inseguretat.
 
La primera referència escrita on apareix el nom de Moncada -d'etimologia llatina- pertany al moment de la conquesta del regne moro de València per Jaume I. La historiografia musulmana ens dóna el nom de Moncat, segons còpia tardana d'un manuscrit de I'època, raó per la qual no podem assegurar que fóra el precedent de la Moncada cristiana. L'existència d'aquest topònim en altres Indrets del país, sempre relacionats amb la presència de lllinatge català dels Montcada, present en la conquesta, no fa improbable l'origen del nostre ètim amb el repartiment i repoblació cristiana. Ja amb anterioritat a la presa de Moncada, minuciosament relatada per Jaume I en la seua Crònica, el rei havia fet donació el 1234, a Pere de Montcada, de la torre i alqueria del seu nom, la qual, poc després, la tornà a vendre al propi rei. Hem d'entendre, també, que l’ocupació de Moncada descrita per Jaume I no ocasionà un assentament cristià permanent i que la conquesta definitiva es produiria en la primavera de 1238, a la vetla de la caiguda de València a mans de Jaume I.
 
Després de noves donacions a socis de Tremp i confrares de Calataiud, que tampoc s'hi consolidaren, el 1246 i mitjançant concanvi amb Russafa, Moncada i Carpesa passaren a propietat de I'Orde del Temple, el qual, el 1248, dona carta de pobIació a Domingo de Siscar I altres nous pobladors, formant Moncada, amb Carpesa i, després, Borbotó, un Batlliu sota el senyoriu dels Ternplers, fins al moment de la dissolució d'aquell orde. Cal afegir que la població autoctona musulmana desaparegué des dels primers moments de la conquesta en quasi tota la zona de I'horta i també a Moncada. Els cognoms dels conqueridors i la lIengua mostren el predomini de I'element repoblador originari de Catalunya, al que quedaren assimilats lingüísticament els d'altres procedències.
 
Una tercera etapa comprén la vida de Moncada sota el senyoriu I'Orde de Montesa, hereu, en la Corona d'Aragó, dels béns del Temple, etapa que arriba fins al S. XVI, moment en què Felip II integrà en el Reial Patrimoni tots el béns dels ordes religioso-militars, assumint, com a Gran Mestre, tota la jurisdicció i autoritat que tenien els anteriors Grans Mestres de Montesa. Durant aquesta etapa la vida de Moncada es va regir, amb poques modificacions, pel pacte feudal ja establert pel Temple i els nous vassalls.  El domini directe d'heretats i cases, així com altres regalies, corresponia a l’orde, que també exercitava la jurisdicció civil i la criminal menor a través del Batlle i Capità de Montesa; el domini útil de cases i heretats corresponia als vassalls, sobre els quals pesaven censos i càrregues dures, amb delmes que, segons els productes, anaven d'un terç a un vuité de les collites obtingudes al camp.
 
Quant a l'administració municipal local, durant tot el període foral i fins el Decret de Nova Planta (1707), estava integrada per un Justicía Major, un Lloctinent de Justícia, diversos Jurats i un Mustaçaf, que entenia de preus i mesures.
 
Amb la integració del Batlliu al Reial Patrimoni (1587), l’autoritat i funcions que corresponien al rei com a Gran Mestre de l'Orde foren assumides per un Administrador General, sense haver, per altra part, grans canvis en el pacte feudal que regia fins eixe moment. Tampoc l'expulsió morisca afectà directament la població moncadina. constituïda, com hem dit, per cristians vells.
 
Al segle XVIII, amb l’entronització borbònica i el Decret de la Nova Planta es produeïx la pèrdua dels Furs i la condició jurídica de regne que tenia el País Valencia. Però tampoc els canvis afecten massa els lligams i la subordinació que Moncada tenia amb I'Orde de Montesa. L'agricultura, dominada pels productes tradicionals de I'horta i seca, tenia en la morera i el correu del cuc de seda el seu moment d'expansió. Junt a aquesta base econòmica agrària, les lIavors de terrissa, cal i pedrera, de gran importància per a l'abast de València, constituïen una riquesa gens menyspreable i que repercutia en la millora del nivell de vida i en l’ascensió demogràfica: els habitants de Moncada es tripliquen en el transcórrer del segle, fins assoIir, segons Cavanilles, les 2.000 persones. Families benestants de l'alta societat valenciana estableixen allí casals residencials, donant-li un cert toc de senyoriu a la fisonomia urbana de Moncada.
                     
Vicent  Vicent i Cortina
Cronista de la Ciutat

 



Historia Ayuntamiento y Archivo

Ajuntament de Moncada
Ayuntamiento de Moncada, C/ Mayor nº 63, 46.113 (Valencia) - Tel: 961 390 716 - Fax: 961 395 663 - email: info@moncada.es